Això era i no era una família molt, molt pobra. El pare era bracer i la mare eixia avant com podia per donar el menjar a tots. Tenien dos fills i una filla. El major, que li deien Peret, tenia 8 anys, a continuació anava la xiqueta i, finalment, el més menut, que a penes alçava un pam de terra
Tu no pots anar allí, fill meu, tu ets una criatura. Si els hòmens que hi van es moren, tu què faràs?
Mare, jo vull anar a aquella casa, que diuen que hi ha molt de menjar i moltes coses.
Glide: 2
Ma mare m’ha donat permís, senyor alcalde, perquè em done la clau de la casa en runes.–Jo vull anar-hi, senyor alcalde!–És clar que sí, home!–Mon pare està sempre fent faena. És ma mare la qui ho ha de saber. Ella és qui està tot el dia a casa amb mi.
–Tu on has d’anar, Peret?–Segur que ho sap ta mare?–I a ton pare, també li ho has dit?
Glide: 3
–Mare de Déu, botifarres –va dir ell tot emocionat. Cada volta que Peret agafava un rastre de botifarres, es restituïen soles, com per art de màgia. Si el que feia era, per exemple, agafar un pa, una poma o una pera de les que hi havia en gerres, passava exactament el mateix, es tornaven a omplir les gerres elles soles.Quan Peret va veure tot açò, es va dir: –Ací em passe jo la vida!Quan es va fer l’hora de sopar, va encendre un bon foc. Es va preparar un parell de llonganisses, una botifarra i un bon tall de pa. Quan estava atiant el foc, ja s’havia fet de nit, perquè era quasi hivern i el dia acurtava. Es va posar a sopar i, quan ja tenia la panxa ben plena que quasi ja no li cabia res més, va sentir:–Triiiiiiii!
Over 40 millioner storyboards skabt
Ingen Downloads, Intet Kreditkort og Intet Login Nødvendigt for at Prøve!