Carles el Calb va posar quatre dels seus dits a la ferida d’en Guifré, a la qual cosa aquest va fer un crit desgarrador pel dolor infligit. Carles, ara amb els dits bruts de la sang de Guifré, es va acostar a l’escut del ferit i va passar els seus dits horitzontalment per l’escut. Deixant així una marca que va perdurar a Catalunya, convertint-se en la marca de la seva bandera.
Tant si fos per això! Oh, rei, vos sap que yo sempre li he servit, tal com vaig prometre t’he set fidel. Però el teu vassall està desolat i no és per la ferida de llança al pit.
Et deu fer molt de mal la ferida perquè ploris d’aquesta manera.
El teu servidor morirà sense haver deixat marca de la seva mera existència a l’escut que l’ha acompanyat durant les batalles més dures.
¿Que et pasa?
Després de regalar-li el seu últim sospir, el qual va ser relaxat, pel compliment del seu últim anhel de vida. Gifre va morir a aquella tenda de guerra per una ferida de llança al pit, però no el seu record, el seu record va perdurar fins avui dia.
No t’amoïnis, jo deixaré marca de la teva existència en el teu escut.
Moltes gràcies per deixar marca de la meva existència en el meu escut, t’ho agraeixo molt, amb tot el meu cor. Moltes gràcies per tot. Adeu.